El Cau de Diògenes

Avui m’ha despertat la llum rosada (la de l’albada, Homer). Potser excesiva per als meus ulls castigats per l’insomni. Tot seguit he vist la veïna de la casa de davant. Els seus ulls eren tan lluminosos com l’albada.

Oh, tanta llum!

Hi ha un debat a l’art internacional, a les revistes especialitzades i entre els analistes i crítics, sobre el dret a la còpia, a l’apropiació d’idees o imatges, a la reutilització de l’art dels uns, els artistas, pels altres: els botiguers de tot un €, els comerciants fraudulents o els  artistets brainless.

Ha esdevengut amb una de les caricatures que presenta l’artista, retratista, caricaturista Kikelín a l’exposició “Retrats”, que se inaugura el pròxim divendres dia 8 a la Sala Amics de la UNESCO d’Alcoi. Aquesta exposició, algunes de les obres poden veure’s ja en fotografia al blog Artistes.Artinaction-Alcoi http://artists-artinaction-artis.blogspot.com, compta amb un retrat caricaturesc, molt més que una caricatura, una vertadera obra plàstica, en la qual apareix un personatge al qui el seu autor li ha donat el nom de “Sant Obama el Beneït”.

Bé, doncs aquesta imatge ha sigut punxada del blog i reproduïda en una Mona de Pasqua d’una pastisseria de Barcelona amb el nom de “La Mona de la Crisis”. Açò, sense respectar la propietat intel.lectual de l’artista, sense demanar-li cap permís, amb premeditació traidoria, que tal i com es troba el món de l’art no sé si és un delicte o una falta, o una performance fraudulenta.

D’una banda, és un honor que un pastisser català, “l’euro per davant”, copie l’obra d’un artista alcoià; d’una altra, es una falconada, plagi, estafa que ens duu al tema de l’originalitat dels artistes i els falconers que d’ells se n’aprofiten.

Vostés diran, perquè m’gradaria recollir opinions del cas. 

Josep Lluís Seguí, escriptor 

És la llum sempre creixent o plena o immutable. I el seu primer minut rere el migdia és ja la nit

No vos ensenyeu res, tot just féu provatures, deia A.

I l’iniciatic, al seu torn: No hi ha un alte secret als nostres misteris que aquell que rau a l’inviolable resguard de les paraules.

O jo que dic: ¿Es pot parlar de la veritat sense dir mentides?

Hemingway deia que mai no havíem de viatjar amb una persona que no estimavem, fúe un del viatgers.

I un altre: Ni amb una persona a qui estimen, per si de cas…

Un altre, o potser una altra, conclogué: Mai no hem de viatjar.

Elles són les qui donen testimoni de Mí.

(J. 5. 39.)

I Cetament, de ben cert, Ella féu, en arameu:

“¡Empuja!”

mmmm… quina exquisitesa de sopar. El que em succeí després… només li ho puc contar a mon germà Julius

El que he somiat la nit proppassada era tan realista, tan dur, tan conflctiu, deagradós, un malson, que semblava realitat i tot

És possible tornar a començar una vida; no una biblioteca, però.

(així doncs, els llibres a la Biblioteca Pública)